Potser no tinc raó, però...

Avui he llegit el següent article al diari ARA

“Durant molts anys he amagat la vergonya de suspendre i haver de repetir cursos”. Eduard Vallory

Senyor Vallory perdoni, però no entenc quin és l'objectiu de no dir-li a un alumne que no assoleix uns determinats continguts o que no és bo en alguna matèria. Veig que a vostè no li ha anat pas gens malament. Si a l'escola li deien que "No aproves perquè no et dona la gana, perquè no treballes prou, el dia que vulguis te'n sortiràs" no estaven del tot equivocats.

Crec que té tota la raó, quan diu que l'escola ha de preparar als alumnes per la vida, però és que no és una molt bona lliçó, o fins i tot la millor, preparar als alumnes per a superar les seves frustracions?. Com podem tenir als nostres fills i filles tancats fins als setze anys (i crec que ho podríem estendre fins a la universitat) dient-los com de meravellosos són, que no passa res si no aproven en matemàtiques, que això no vol dir res. Oi tant que vol dir alguna cosa! I és que la resta de la classe, que sí que aprova, és més bona que tu en matemàtiques. I, sincerament, aquest cop es pot arribar a superar, i fins i tot, ens fa més coneixedors de les nostres capacitats i les nostres debilitats. Per exemple, la meva nota en llengües no ha estat mai excel·lent, com es podrà deduir d'aquest escrit. Però en soc perfectament conscient, i això fa que no pretengui escriure grans articles o que, com a mínim, estigui preparada per a rebre les crítiques sobre la meva pèssima expressió escrita. A mi em fa conscient que, per millorar, cal que m'esforci més.